karduuuuuuuuuuu!

Us havia deixat a Granada... no se que hauria estat de mi, si no hagues deixat aquesta ciutat... M'aixecaba al mati, feia el cafe, o si eren ja les 12 anava a la mensa a menjar, alli em trobava amb els companys de carrer, despres de menjar, feiem el carajillu, i despres dabant de l'esglesia, on de les 12 a les 4, en un punt on hi tacava el sol, feiem la siesta, entre glop i glop de cerveza.
A vegades, si la nit havia estat llarga, m'aixecava que la mensa era tancada, llavors anava directament a l'esglesia, com un zombi, prenia la guitarra, feia un glop de cerveza, i cantant descendia d'entre els morts.
Tocava sempre llavors, i si no en tenia ganes, sempre hi havia algu que em demanava que ho fes. No em calia, ni treure la guitarra de la custodia, perque no en tenia, i era facil, tocar en qualsebolmoment.

Erem a Novembre, i tan aviat es feia de nit, despres de 2 hores de colecta, retorn a la mensa, per sopar amb la "taja", i amb la panxa plena(un bon coixi), copmpraven un parell o tres de cartrons de vi, i davant del mateix bar de tots els dies, el bar Elvira, passavem la nit fins a la una o les dues.
S'em fa dificil recordar aquells moments, on la major part de dia, era sota els afectes del alcohol, o altres, pero penso que aquesta era mes o menys la rutina, de dilluns a divendres.
Com per la gran majoria del juvent d'avui en dia, eren l'espera del cap de setmana, perque si, vevia tot el dia, pero la festa, la diversio, era ben poca, situada en alguns moments d'inspiracio, on la meva anima prenia consiencia, dins aquest-deixar-me portar-, aquest amagar la timidesa rera l'alcohol, i prenia el coratge per desmontar aquesta farça.
El Divendres, la colecta, prenia importancia, les pastilles son cares tu, i a meseura que passava el temps, la dosis augmentava.
Durant tot el dia no feia res de nou, seguia la rutina d'entre setmana, fins a la nit, davant de l'Elvira, on les pastilles(em cau la baba), mescalades amb l'alcohol, em transformavem, i llavors amb la guitarra, esdevenia -tu pero pesadilla-.
fusilava els vianants, amb la guitarra, i el cante,- soy vuestra banda sonora-, els deia, i aixi de pas, inmers en aquesta orgia, feia colecta.
Veguda ja no en compravem mes, perque dins els bars o mes tard a la discoteca, feiem malabarismes amb les begudes de la gent, entre glop i glop.
I de cop i volta, ja no estava sol, sempre trobava un llavis oberts en qualsebol moment, que prenia i deixava, mes per cas que per desig.
Desig de anar mes enlla dels limits... i de sobretot, tocar l'anima de les persones, i lliberar la meva.
Recordo una nit, a la discoteca, un conegut s'em acosta i em diu, que vagi en compte amb -las ninyas-,(potser s'estaven engelosint los ninyos de grana?) llavors com a resposta, pujo a l'escenari, i em despullo, restant nu, ballant, fins que no vec els segurates, que estan per pujar a l'escenari.

I despres, els diumenges, sempre consolava alguna mossa, sota els llençols, al isart, timid, i porug. Pero el consol aviat es convertia en mal de cap, per variar, que sempre me vence la soledad, i me acaba liando con la primera que se me pone delante, por alquel entonces, la ultima.
Pero hi havia una cosa bona els diumenges, totes les tardes, en un centre social ocupat, si feia com un cavaret, un qui volia sortia a l'escenaria i feia allo que li venia de gust, cantar una canço, recitar un poema, fer una performens...
Jo aprofitava, per confesar-me, com podia, si trobava les paraules, elles tan lluires, la nit anterior. Mica en mica sortien.
Hi si mica en mica, m'en donava compte, que si volia, podia ser tan lliure, sense prendre res, i que mica en mica anava trobant el valor, per pensar en veu alta.
Al centre social, passat un temps, algu altre es va animar a confesar, a sortir danvant la gent, amb la ment en blanc, vomitar-ho tot.

La salut em va donar l'escusa, per fer retorn al calor de la llar, -no pot ser! acabare escupint el propi fetge-, pero no, potser no em calia abandonar el carrer, per deixar de beure, de prendre pastilles, perque havia pres conciencia, del valor que poc a poc crexia en mi.

Estavem dabant l'esglesia, al migdia, m'estava despedint de la gent, els companys festa, de feina, de siesta. Si, un d'aquests compnys de sista, un yonki, s'em va acostar i m'ho va fer veure, m'havia cansat de jugar, i tornava a casa, sota la proteccio de la familia.
Erem tots en cercle, i jo tenia ganes de dir-li que no en tenia cap culpa d'haver nascut al segur, dins una familia que m'ho havia donat tot sempre. Pero vaig callar, i m'en vaig anar.

caio!