karduuuuuuuuuuu!

Sevilla, Cadiz, i Granada faran de mi un buscaVIDAS, una rata de clavagaram, un crosta, una sanguijuela. Si per exemple em desperto sense un duro i tinc gana, entro a un bar, esmorzo tranquilament, i quan he acabat, li dic a la dependenta que li deixo les coses(la mitxilla i la guitarra) i torno en un moment... en 5 minuts haure reunit els 2 o 3 euros, arreplagats de la gent que passa.
A vegades, estare tocant la guitarra, pel carrer, o m'entres espero el metro, per passar l'estona, o perque estic practicant alguna canço, si vec que algu s'interesa, deixo de tocar, i li demano una oferta.
Toco, dins els trens(metro i bus), o en les andannes d'aquests,davant d'una cua de gent(que espera al'entrada del cine, l'opera, el teatre, l'autobus...), dabants de grups d'amics, reunits al carrer, a la patja, dabant d'un local...
El mes important no es el que canti, si no, on, com, i perque.

com:vegut, fumat, enpastillat, enketaminat... A cadiz, enren els porrus i l'alcohol. pero casi mai, abans de tocar per les terrasses, sino despres, a la platja, o al botellon, de festa.
A Granada, eren les pastilles, i l'alcohol. L'alcohol era com l'aigua,
aixi que per tocar, sigui per plaer, que per buscar-me la vida, ho feia vegut o entonat. Soposo que aixo, sumat al fet que tocava 2 hores i no 5 minuts(quan tocava davant d'un restaurant, per despres pasar la gorra, les mateixes 4 cançons), influiren en el fet que de tant en tant, m'oblides de seguir els textos de les cançons i les comences a improvisar.

I a les nits, de festa, i els caps de setmana, les pastilles. Funcionava mes o menys aixi, la prenia, que era com emplenar el diposit de benzina, i apretar l'accelerador,ja se sap, si la moto no es encesa, es gripa. Per encendre el motor jo cridava la guitarra, i tots dos, cridavem llavors. I si en aquella epoca, acostumava a no pensar massa les coses abans de fer les, sota els afectes, de l'anfetamina, pensar i actuar eren sinonims.

El problema de les pastilles, es que no pots estar cada dia prenent-ne, encara que a vegades pots pensar... que per l'us que en fem de les neurones, no se si es millor, botar-les.
No es el meu cas, m'agradaria arribar a -gozar- de la miva llibertat en plenes facultats, cosa que en una ocasio(aixo es, sense us de drogues), vaig fer.

I no se que dir, perque la gitaneta no pateixi, el que es segur es que un dia em de morir, i podem fer-ho realitzats, o no. 1000 anys, si son per fer durar un suplici o una esperança de que aquest s'acavi, no valen la pena.
Jo encara espero, mentres vaig creant projectes, per fer allo que en un -ja- molts podem fer, potser el dia, que deixem d'esperar.

Ciao familia!