karduuuuuuuuuuu!

Porque sin un duro?
per que els calers no fan la felicitat. Perque potser si aboandono tot allo que en realitat no em fa falta, que em roba el temps, que em te drogat, empanat, obssessionat, potser començo a mirar dins meu i responsablititzar-me de la meva felicitat, i no deixar-la en altres mans.

Be...aquest a estat, el raonament, que em va portar a decidir de viure sense un duro, fa uns anys, a Sevilla. I avui, a viure com un eremita. Amb la musica, i els llibres, com a unics companys.

Alguna vegada he dit que aixo, no es vida. Crec que seria millor dir, que no es la vida que vull, que sommio per mi, pero si que es vida, o al menys a estones, m'agrada, m'agrada com m'agradaba entrar en tots aquells paradissos artificials(tele, teatre, droga, luxe...). Si, a vegades, firmaria, esculliria, un bon lloc, allunyat, de tot, o un poc, per fer-mi una caseta, un ortet, un parell de plaques solars, bateries, i una gran biblioteca.Potser aquesta seria, la meva perdicio, ja que rodejat de llibres, no estaria mai sol, i podria viure, totes les pasions, alegries i penes, cio e, menjar per l'anima, atraves d'ells. O potser no, potser seran les ganes, de veure amb els propis ulls, allo que que he vist mentres llegia, que em faran sortir o entrar, fora, fora de mi o dins, i abandonar la soletat.

Perque us escric aixo a vull, be, primer, de tot, perque, aixi coneixeu, els motius, que em moven a viure, com visc...per si no els havia exposat amb claretat,abans.

I despres, per preguntar-me, si es licit, fer us de la caritat, per poder portar a terme, aquest tipus de vida. caritat, que avui en dia, es limita, a ben poca cosa, una dutxa la setmana, i un poc de menjar.

L'escusa... es mes comode, fer la dutxa(encara que sigui amb aigua freda), a la caritas, que a casa, on no disposo de dutxa. pero si d'un cubell i alguna olla per calent-hi l'aigua. l'altre escusa, podria treballar una vegada al mes, ja que l'unic, que necessito comprar, es la pasta, arros, oli, sal... i no em mancarien mes calers, pero no ho faig(aqui el motiu o l'escusa, per no treballar), perque no seria capas, de treballar tansols un dia, ja que si avui necessito, la pasta, dema sera un botella de vi, i dema passat, uns porrets, i l'altre, un piano, l'altre un cotxe, i l'altre fer la birra aqui al canto, o el cafe, cada 5 minuts, o un portatil... per poder esciure-us, i de pas conctar-me a inernet, per cercar, el que se que cercare quan estigui sol, debant un ordenador, un bon parell de... i al final, que cullons, traballem tots els dies, perque mira, del temps que em sobra, ja no se que fer-ne! perque, despres de fer-me la palla, o veure aquella peli, ja no se com estar sense fer res, amb mi mateix. Perque no em conec, i si intento fer-ho, no soporto on he arribat a parar...

Be...
Bon cap de setmana.

Be... si, potser apartir d'ara els meus escrits saran mes espaziats entre si. Perque? potser, i dic potser, perque no estic segur de la dessisio. deia, potser, resto mes estona a casa, i vinc a la bibliotca de tant en tant per escriure-us, i per prendre altre llibres.

Aixi que si, alguna setmana, no he escrit res, no us preocupeu. Una de dos, o m'han blocat l'acces al blog, o no he posat els peus a la biblioteca en tota la setmana.

En el cas que algun dia, em bloquessin l'acces al blog, us seguire informats per correu.
Aixo em recorda, que he oblidat la meva adreça d'aqui Ostuni a casa. Mama, si tens l'adreça a ma, escriu-la si et plau.

Isabel, per les fotos, he creat un blog, on qui vulgui, les pot descargar alli. Encara que, sigue en pie lo de las fotos por correo...
La direccio es: http://isart.nirudia.com, arribats aqui, presioneu el cursor sobre-administrar pagina-, sfoglia(en italia, descarregar), busqueu la foto en concret, dins el vostre ordenador(carpeta, cd..), i ja esta, despres si voleu, podeu acompanyar la foto amb algun comentari.

Apa siau!

m'he deixat, la contrassenya(911981), i el Login(isart), que en algun moment us demanara...

Gerard, el teu mail, no le pogut rebre, perque fa temps que no em puc conectar al -hotmail-, perque aqui, la biblioteca, on soc ara, no es permes de entrar-hi, per aixo vaig començar aquest blog.

Tinc una adreça, aqui a Ostuni, on, em podeu escriure. pa...los secretitos del alma, fotos(isabel)...i si us fa pal escriure, sempre ho podeu fer a ordenador, i imprimir despres la pagina. L'adreca, ara mateix, no la recordo, mes tard o un altre dia, us l'escric.

Barcelona. septembre del 2004.
Despres d'un any i 3 mesos en viatge, torno a ser a casa...a casa la iaia i el iaio i la LLuiseta.
Manquen pocs dies per cap d'any, i la festa promet, aixi despres d'un poc de repos, encaro els carrers de barcelona amb la guitarra. En concret del centre, on reposen tranquils els turistes. La cosa resulta un poc mes complicada que a Cadiz, Granada, o Madrid. A part que les terrarses estan molt mes explotades, i els turistes, un poc farts, del musics, mendicants, clowns, acrobates... que no els deixen ni 5 min de repos, i em d'afegir que als music els es prohibit tocar qualsebol instrument, en tot el centre de la ciutat, podent tansols disposar d'alguns punts oferts per l'ajuntament. Aixi que mentres toques, vigiles de reull que no t'enxampin, i et confinsquin la guitarra(la prohibicio de tocar no tansols es per els que es busquen la vida, tohom, del mes petit al mes gran(en teoria), te prohibit tocar un instrument qualsia en tot el centre).
De totes maneres, a Barcelona hi ha molts mes llocs on tocar, i reunir, quatre cuartos, almens fa tres anys, no erea gaire complicat.
Aixi que arribat el cap d'any, no em mancaven -los dineros-, para la fiesta, osea la mandanga, i en concreto, las pastis...

Les pastis, la anfetamina, l'extasis, si es mescla amb l'alcohol pot crear subnolencia, pero aixi a les discos, tots van amb la botella d'aigua, i en algunes fins i tot tenen les aixetes tancades perque la gent no s'oblidi de comprar-la. De totes maneres, bebent, no necessariament s'ha d'entrar en fase subnolencia.
Per exemple, jo mateix, en tres mesos, gairebe mai entrava en fase de subnolencia. En canvi, des de que arribo a Barcelona, gairebe sempre en algun moment de la nit, entro en aquesta fase. Per què, si bec igual o menys que a Granada? Potser, el fet de no haver-me de preocupar per on dormir, on deixar les coses, la mitxilla, la guitarra, els calers, em permetien conectar el pilot automatic i entrar en estat de somnolencia.

Despres d'any nou, fem cap a Argelaguer, per un parell o tres de mesos. Ja no haig de buscar-me la vida, tenim la mama. Deixo de beure entre setmana, per sentar-me 24 hores dabant l'ordenador, entre marcians i ties en pilotes, mentres em fumo la marihuana de l'Adria. I el cap de setmana, conecto el pilot automatic, de festa, i aixi els diumenges, deixo la realitat virtual per unes hores, mentres follo amb una mossa de carn i ossos.

I res, dit i fet, un parell de mesos mes tard, abans de que s'emenpassi la pantalla, retorno a barcelona, primer a casa la iaia i despres a la ocupa d'una amiga.
Tornem a buscar-nos la vida, tots els dies, entre glop i glop de cerveza, i aviat a caseta, fins al divendres, quan sortim de festa. Parlo en plural perque aquestes altures a les nits de festa gairebe sempre som dos, jo i el subnambul. Que mica en mica vaig anant arraconant, i juguem una estona cada d'un.
A nivells practics, a Barcelona no hi vaig mai a la menssa, anant a reciclar al mercat del barri una vegada la setmana en fem mes que sufucient. Podria comprar el menjar, que s'en compra(tot allo que no podem conseguir recliclant), pero perque deixar que es perdi tot aquell menjar, que si algu no pren, es perdra?

be... familia.
Bon cap de setmana.
caio!

Ei, iaia! jo tambe m'alegro de que m'escriguis, i t'animo a seguir-ho fent. Aixi que hi ha gent que no sap tenir la boca tancada... no m'enfado, Montesserrat, i felicitats. Be un altre dia explico aquella anecdota, que penso que sera bo que expliqui.

Ara, a encendre el foc, i ha cuinar-me quelcom, una arros amb verdures i una amanida, amb salsa d'ammetlla. bon profit, i per cert, quina serie es la que us te enganxades ara?

apa ciao!

Us havia deixat a Granada... no se que hauria estat de mi, si no hagues deixat aquesta ciutat... M'aixecaba al mati, feia el cafe, o si eren ja les 12 anava a la mensa a menjar, alli em trobava amb els companys de carrer, despres de menjar, feiem el carajillu, i despres dabant de l'esglesia, on de les 12 a les 4, en un punt on hi tacava el sol, feiem la siesta, entre glop i glop de cerveza.
A vegades, si la nit havia estat llarga, m'aixecava que la mensa era tancada, llavors anava directament a l'esglesia, com un zombi, prenia la guitarra, feia un glop de cerveza, i cantant descendia d'entre els morts.
Tocava sempre llavors, i si no en tenia ganes, sempre hi havia algu que em demanava que ho fes. No em calia, ni treure la guitarra de la custodia, perque no en tenia, i era facil, tocar en qualsebolmoment.

Erem a Novembre, i tan aviat es feia de nit, despres de 2 hores de colecta, retorn a la mensa, per sopar amb la "taja", i amb la panxa plena(un bon coixi), copmpraven un parell o tres de cartrons de vi, i davant del mateix bar de tots els dies, el bar Elvira, passavem la nit fins a la una o les dues.
S'em fa dificil recordar aquells moments, on la major part de dia, era sota els afectes del alcohol, o altres, pero penso que aquesta era mes o menys la rutina, de dilluns a divendres.
Com per la gran majoria del juvent d'avui en dia, eren l'espera del cap de setmana, perque si, vevia tot el dia, pero la festa, la diversio, era ben poca, situada en alguns moments d'inspiracio, on la meva anima prenia consiencia, dins aquest-deixar-me portar-, aquest amagar la timidesa rera l'alcohol, i prenia el coratge per desmontar aquesta farça.
El Divendres, la colecta, prenia importancia, les pastilles son cares tu, i a meseura que passava el temps, la dosis augmentava.
Durant tot el dia no feia res de nou, seguia la rutina d'entre setmana, fins a la nit, davant de l'Elvira, on les pastilles(em cau la baba), mescalades amb l'alcohol, em transformavem, i llavors amb la guitarra, esdevenia -tu pero pesadilla-.
fusilava els vianants, amb la guitarra, i el cante,- soy vuestra banda sonora-, els deia, i aixi de pas, inmers en aquesta orgia, feia colecta.
Veguda ja no en compravem mes, perque dins els bars o mes tard a la discoteca, feiem malabarismes amb les begudes de la gent, entre glop i glop.
I de cop i volta, ja no estava sol, sempre trobava un llavis oberts en qualsebol moment, que prenia i deixava, mes per cas que per desig.
Desig de anar mes enlla dels limits... i de sobretot, tocar l'anima de les persones, i lliberar la meva.
Recordo una nit, a la discoteca, un conegut s'em acosta i em diu, que vagi en compte amb -las ninyas-,(potser s'estaven engelosint los ninyos de grana?) llavors com a resposta, pujo a l'escenari, i em despullo, restant nu, ballant, fins que no vec els segurates, que estan per pujar a l'escenari.

I despres, els diumenges, sempre consolava alguna mossa, sota els llençols, al isart, timid, i porug. Pero el consol aviat es convertia en mal de cap, per variar, que sempre me vence la soledad, i me acaba liando con la primera que se me pone delante, por alquel entonces, la ultima.
Pero hi havia una cosa bona els diumenges, totes les tardes, en un centre social ocupat, si feia com un cavaret, un qui volia sortia a l'escenaria i feia allo que li venia de gust, cantar una canço, recitar un poema, fer una performens...
Jo aprofitava, per confesar-me, com podia, si trobava les paraules, elles tan lluires, la nit anterior. Mica en mica sortien.
Hi si mica en mica, m'en donava compte, que si volia, podia ser tan lliure, sense prendre res, i que mica en mica anava trobant el valor, per pensar en veu alta.
Al centre social, passat un temps, algu altre es va animar a confesar, a sortir danvant la gent, amb la ment en blanc, vomitar-ho tot.

La salut em va donar l'escusa, per fer retorn al calor de la llar, -no pot ser! acabare escupint el propi fetge-, pero no, potser no em calia abandonar el carrer, per deixar de beure, de prendre pastilles, perque havia pres conciencia, del valor que poc a poc crexia en mi.

Estavem dabant l'esglesia, al migdia, m'estava despedint de la gent, els companys festa, de feina, de siesta. Si, un d'aquests compnys de sista, un yonki, s'em va acostar i m'ho va fer veure, m'havia cansat de jugar, i tornava a casa, sota la proteccio de la familia.
Erem tots en cercle, i jo tenia ganes de dir-li que no en tenia cap culpa d'haver nascut al segur, dins una familia que m'ho havia donat tot sempre. Pero vaig callar, i m'en vaig anar.

caio!

He rebut la vostra carta, mama, les teves poesies...crec que haure de fer un curs, per entendre-les, de totes maneres, no hi estic acostumat a la pasciencia de llegir poesia, i tansols els hi he donat una ullada.
Al gitano gran: Quina sopresa, tenir una carta teva entre les mans, al initzi pensava que era de la mama o de l'Adria, t'animo a robar-li al temps, uns minuts per seguir escrivint-me. I el mateix, l'hi dic, a qui m'escolti o qui em llegeixi...
I segueixo amb tu, papa. Em demanes un numero de telefon on poder-me trucar. Per telefon o cara cara sentin-nos la veu, sempre serem pare i fill, o mare i fill, en canvi darrera un escrit, es mes facil, botar tal prejudici, i trobar-se al davant de la persona que es el pare, la mare o el fill.

Sevilla, Cadiz, i Granada faran de mi un buscaVIDAS, una rata de clavagaram, un crosta, una sanguijuela. Si per exemple em desperto sense un duro i tinc gana, entro a un bar, esmorzo tranquilament, i quan he acabat, li dic a la dependenta que li deixo les coses(la mitxilla i la guitarra) i torno en un moment... en 5 minuts haure reunit els 2 o 3 euros, arreplagats de la gent que passa.
A vegades, estare tocant la guitarra, pel carrer, o m'entres espero el metro, per passar l'estona, o perque estic practicant alguna canço, si vec que algu s'interesa, deixo de tocar, i li demano una oferta.
Toco, dins els trens(metro i bus), o en les andannes d'aquests,davant d'una cua de gent(que espera al'entrada del cine, l'opera, el teatre, l'autobus...), dabants de grups d'amics, reunits al carrer, a la patja, dabant d'un local...
El mes important no es el que canti, si no, on, com, i perque.

com:vegut, fumat, enpastillat, enketaminat... A cadiz, enren els porrus i l'alcohol. pero casi mai, abans de tocar per les terrasses, sino despres, a la platja, o al botellon, de festa.
A Granada, eren les pastilles, i l'alcohol. L'alcohol era com l'aigua,
aixi que per tocar, sigui per plaer, que per buscar-me la vida, ho feia vegut o entonat. Soposo que aixo, sumat al fet que tocava 2 hores i no 5 minuts(quan tocava davant d'un restaurant, per despres pasar la gorra, les mateixes 4 cançons), influiren en el fet que de tant en tant, m'oblides de seguir els textos de les cançons i les comences a improvisar.

I a les nits, de festa, i els caps de setmana, les pastilles. Funcionava mes o menys aixi, la prenia, que era com emplenar el diposit de benzina, i apretar l'accelerador,ja se sap, si la moto no es encesa, es gripa. Per encendre el motor jo cridava la guitarra, i tots dos, cridavem llavors. I si en aquella epoca, acostumava a no pensar massa les coses abans de fer les, sota els afectes, de l'anfetamina, pensar i actuar eren sinonims.

El problema de les pastilles, es que no pots estar cada dia prenent-ne, encara que a vegades pots pensar... que per l'us que en fem de les neurones, no se si es millor, botar-les.
No es el meu cas, m'agradaria arribar a -gozar- de la miva llibertat en plenes facultats, cosa que en una ocasio(aixo es, sense us de drogues), vaig fer.

I no se que dir, perque la gitaneta no pateixi, el que es segur es que un dia em de morir, i podem fer-ho realitzats, o no. 1000 anys, si son per fer durar un suplici o una esperança de que aquest s'acavi, no valen la pena.
Jo encara espero, mentres vaig creant projectes, per fer allo que en un -ja- molts podem fer, potser el dia, que deixem d'esperar.

Ciao familia!

Uf...es un pel d'hora, acostumo a aixecar-me aviat, ja que l'unica llum que tinc, es a piles(carregables), i aviat em canso de llegir sota la seva llum, a la vora del foc o sota els llençols.
Divendres, no? no se si us pasa, que quan teniu una rutina quasi identica cada dia, aquests passen que no ten dones compte. Fa un mes i mig, la biliotecaria s'em reia de mi quan li preguntava per les vacances de nadal, quan ja el tenim aqui.

Be...on erem...amb la guitarra, la meva nova companya d'aventures, que em donara la ma, per llençar-me al vuit.
Som Garanada, a finals de septembre, i les terrases del restaurants son plenes tansols els caps de setmana, aixi que el meu nivell de vida, -desciende- fins a 10 o 15 eures al dia, aixi que tornem de nou al carrer, i al mengador de la caritas.
Tinc un nou company, a l'hora de buscar-me la vida. Ens situem en un dels carrers centric de la ciutat, i mentres jo toco la guitarra i canto, ell convens els vianants per que colavorin amb la causa, cosa que fa amb gran maestria.

Ja a Cadiz, em dono conte. La guitarra es converteix en un pont entre la gent i jo, el meu aparell socialitzable, si estem en un grup -yo estoy en la sombra- fins que no prenc la guitarra. S'obre la porta i entro jo. Es com sortir a la pissarra i despullar-me, una vega fet, tornar-me a vestir requereix el seu temps.
Pero hi ha alguna cosa que no va, no m'acabo de despullar del tot, o potser mostro una nuesa que no es la meva...m'en dona compte, quan toco amb altre gent, i sobretot a Granada, quan inicio a improvisar, llençant-me al vuit.
Per moments ja no interpreto cançons, sino que les visc i les creo en el moment, inmers en el present, confrotant una mirada o un sentiment, alie o propi.
Pero per desgracia aquets moements, son pocs, i la major part del temps continuo interpretant cançons, de mala manera a estones, perque m'estic estafant a mi mateix i als altres. No dic, que no estigui be, interpretar, avui en dia, m'agrada agafar una canço en anarme'n amb ella ben lluny, sobretot, si algu m'acompamnya en aquest viatge, pero primer de tot, m'agradaria aterrar, vuidar l'equipatge, enssenyar les cartes, perque aquest viatge, no sigui una fugida.

be...familia, bon cap de setmana.